//
you're reading...
Història, Periodisme en català

El gran bordell de la València medieval


(article publicat en el número 101 de la revista Sàpiens, del mes de març del 2011)

El gran bordell de la València medieval

 

Situat en l’actual barri del Carme, era conegut pels noms de ‘Públich’, ‘Partit’ o ‘Pobla de les fembres peccadrius’ (‘dones pecaminoses’). Va ser el prostíbul més gran i més ben considerat de la seva època, amb nom arreu d’Europa. I, sobretot, un exemple de reglamentació oficial.

El bordell de València va existir durant quatre segles, des del XIV fins al XVII, i ha passat a la història tant per la fama dels seus serveis com per l’abast i promptitud de la seva regulació per part de la Corona d’Aragó. La primera prova documental de l’existència d’aquest seminario del vicio (com el va definir el jesuïta Juan de Mariana al segle XVI) data del 1321. Aquell any, durant el regnat de Jaume II, es va determinar que es destinés un espai concret de València a l’exercici de la prostitució. Es tractava, sobretot, de concentrar l’activitat en un sol punt. S’estableix en un document que totes les dones que exercissin la prostitució, tant als ravals com a dins de la ciutat, havien d’anar a fer la feina al Públich, de bon grat o no. Cal dir, també, que aquesta ordre es va haver de formular de nou en moltes ocasions per falta de compliment. Els terrenys escollits van ser els de la Pobla Vella, a l’actual barri del Carme, que en aquella època quedaven fora de les muralles de la ciutat. No van passar a dins dels murs fins a l’eixample urbà i nova muralla de l’any 1356.

Aquesta decisió, però, no va ser una solució màgica. Ben aviat, van aparèixer molts protectors (els hostalers i les hostaleres) disposats a procurar a les dones tota mena de serveis que els eren necessaris: roba fina, habitació, joies, menjar, mobles, etc. A canvi, exigien a les prostitutes pagaments extralimitats. Els hostalers, en el paper de proxenetes, van cometre tals abusos que ràpidament els jurats de la ciutat van dictar, ja l’any 1334, un pregó contra la seva activitat. Entre d’altres coses, deia que “dits ostalers qui aqui cases propies hauran no gosen logar á les dites fembres o a alcunes daquelles roba de vestir o arreus de lur persona”.

Aquests abusos van ser, justament, un dels principals orígens de l’abundant reglamentació que s’aniria desenvolupant al llarg dels segles per posar control a l’incessant i reeixida activitat del bordell.

La bagasseria més lloada

El segle XV va ser l’etapa daurada de la Corona d’Aragó, i de València en particular. El Regne de València va viure una efervescència econòmica que va eclipsar Barcelona i la seva capital, cap i casal, va esdevenir una de les urbs més importants d’Europa, alhora que referència cultural de la corona. En aquesta etapa viatgers, comerciants i cavallers de molts regnes visitaven amb freqüència la ciutat. És més, al voltant d’aquest trànsit de persones, idees i mercaderies hi havia també una nombrosa població eventual, integrada per mariners, petits mercaders, traginers, quincallaires, etc. En aquest context, era inevitable que València també tingués una bagasseria de primera categoria i molta prostitució clandestina. 

De visita obligada per cortesans i nobles viatgers, el Públich, així com la vivacitat de la ciutat, van ser lloats per nombrosos cronistes de l’època.

L’alemany Hieronimus Münzer, de viatge per Europa, escrivia l’any 1459 sobre els costums valencians: “Vesteixen els homes roba llarga i les dones amb singular però excessiva generositat, car van escotades de tal manera que se’ls poden veure els mugrons; a més totes es pinten la cara i fan servir olis i perfums, cosa en veritat censurable”. Sobre el funcionament concret del Públich i les seves residents, el venecià Sigismondo di Cavalli deia a començaments del segle XVI: “(…) tenen dins 5 o 6 hostals on per cert preu mòdic els donen tot el que necessiten cada dia… a la porta del qual hi ha contínuament un home, que es diu ‘guarda de les putes’, que no deixa entrar ningú amb armes, ni que cap d’elles sigui defraudada amb la paga, que està també establerta, i soluciona les desavinences que sorgeixen a vegades entre elles”. I encara Henry Cock, notari al servei del rei espanyol Felip II, en remarcava la importància el 1585: “La puteria pública, que tan comú és a Espanya, que molts acudirien primer a ella que a l’església, entrant a la ciutat, no ha de callar en aquest lloc. És la major, segons diuen els curiosos d’aquesta matèria, de tot Espanya…”.

De l’escassa bibliografia descriptiva que ens ha arribat, n’obtenim un retrat aproximat del recinte. Envoltat per un mur, constava d’un conjunt de cases aïllades entre sí per tanques de fusta o canya i que disposaven majoritàriament d’un petit jardí. Estaven adornades amb flors i durant la nit quedaven il·luminades amb fanalets de colors. Les estimacions fetes suposen que es tractava d’una mena de barri tancat amb unes 200 dones residents, com a màxim, en el seu esplendor. Hi havia també tavernes i comerços. La bona marxa del bordell com a negoci depenia de la iniciativa dels particulars, però alhora restava sota la jurisdicció directa de la corona, representada pels jurats de la ciutat. Es van fixar un seguit de normatives i es van definir càrrecs públics amb responsabilitat sobre el bordell, el més important dels quals era el rei arlot, una mena d’algutzir del negoci.

Va esdevenir comú a l’època medieval que es destinés a la prostitució un recinte de dedicació exclusiva envoltat per un mur que l’aïllés de les mirades més castes. El beneplàcit de les autoritats responia a la voluntat que la pràctica de la prostitució no s’escampés sense control pels carrers de les poblacions i que la seva prohibició no comportés altres conseqüències considerades encara més pecaminoses, com ara el sexe fora del matrimoni, l’homosexualitat, l’adulteri i les violacions.

La idea de mal menor és general a tot Europa. Si bé és rebutjable amb perspectiva actual, és, en definitiva, pràctica si ens atenem a les dades recopilades per Pablo Pérez García, professor de la UV, en la següent comparativa. En el període del 1436 al 1486 els arxius judicials de Dijon, una ciutat francesa de menys de 10.000 habitants però sense un establiment públic, registren 125 casos de violació de dones. En canvi, a València, una ciutat que podia superar els 40.000 habitants a finals del segle XV, la documentació del període 1479-1518 registra només 16 violacions.

Disposicions i reglamentació

Com dèiem, van ser els abusos dels hostalers, que dirigien les cases on les prostitutes exercien l’ofici, els que van empènyer a obrir una esmerada reglamentació. Amb el temps, però, les disposicions es van anar ampliant a molts altres aspectes i agents. Vegem-ne uns quants casos.

L’any 1345, a petició d’una ciutadana dita Na Soriana, ja es va aprovar la creació d’un alberg amb la finalitat d’acollir totes aquelles dones que volguessin abandonar el prostíbul. Les autoritats de la ciutat van aportar les ajudes per aixecar una casa de titularitat pública dirigida per Na Soriana, “on ella habit ab les fembres peccadrius que ella induex ab la ajuda de Deu, traure de peccat”. Vet aquí un magnífic exemple de legislació pionera en matèria de reinserció social.

L’any 1444 es van establir unes tarifes fixes en els preus del lloguer i del menjar dins el bordell, perquè uns preus excessivament alts no fessin entrar les prostitutes en deute amb el hostalers. Això es va fer especificant els preus amb detall del llit, flassades, llençols, dinar, sopar, etc.

Més endavant, l’any 1502, el Consell de la ciutat va ordenar que cap hostaler pogués admetre en el bordell noies que no haguessin rebut el consentiment del Justícia Criminal, per evitar expressament que es prostituïssin noies massa joves. La multa per no complir aquesta normativa era de 500 sous. 

Finalment, el millor exemple de cop seriós a l’explotació i maltractament es va donar en una ordre del 7 de març del 1357, quan el rei Pere IV d’Aragó va eliminar per sempre la figura institucional del rei arlot, el caporal del bordell. La decisió es va prendre després de les infinites queixes de les dones que vivien al Partit sobre els tributs que aquest els exigia i els duríssim càstigs que els aplicava.

Durant quatre segles, les mesures de protecció dictades per les autoritats van ser abundants. No cal dir que no sempre es van poder aplicar, però en destaquem algunes que protegien significativament tant les dones com la salut pública: ordre que els préstecs dels hostalers a les prostitutes es fessin exclusivament sota supervisió del Justícia Criminal (1495), obligatorietat que un metge oficial fes revisió mèdica a les dones del bordell (1548), determinació regulada dels preus de la roba que els hostalers venien a les dones (1548), prohibició d’adoptar una criatura al bordell per part de cap hostaler o hostalera i ordre que, en cas de ser seva, no hi visqués més enllà dels cinc anys d’edat (1589), prohibició que cap dona declarada malalta, després de visita mèdica, pogués exercir ni un dia més en el Públich (1589).

Disbauxa i clausura

Amb l’èxit de la ciutat, la fermesa moral dels valencians va arribar a les seves cotes més baixes. No és difícil atribuir aquesta feblesa a la població eventual pròpia d’una gran ciutat, però de ben segur que els valencians també van participar de la festa del comerç carnal. Els eclesiàstics locals, ni més ni menys, en són un exemple amb paper poc lluït. Efectivament, tal era la relaxació de costums a la València del segle XV que no era estrany que els clergues de la ciutat visquessin públicament en companyia de concubines. La cosa va agafar magnitud fins al punt que, en una carta reial de Ferran el Catòlic del 1483, es feia una menció dels “pecados de la clerecía” i de les meretrius i concubines dels religiosos de València. Alhora que ordenava tancar totes les prostitutes al bordell de la ciutat, la carta especificava també que les dones que vivien amb els religiosos complissin el precepte, i que, si no ho feien, tots dos fossin desterrats del regne. Entre les sancions aplicades als clergues d’aquesta època, en destaca, per la seva gravetat, una d’imposada a un sacerdot el 20 de desembre del 1485: se’l multava no per mantenir relacions amb una de les prostitutes del Públich sinó per ser-ne directament l’alcavot. En definitiva, va arribar a tal extrem la immoralitat del clergat que algunes cases dedicades a l’oració s’havien convertit en bordells; i, en els convents, sovint els pocs religiosos que portaven una existència recta eren reprimits pels de vida llicenciosa.

Tot això, però, va patir un gir molt important al segle XVI, amb l’arribada de la Contrareforma i d’una nova onada de fervor religiós extensible a tota l’església catòlica, que va tenir moltes conseqüències. Entre d’altres, l’aparició de nous ordes religiosos, la intensa activitat de la Inquisició i tot un corrent místic que va impregnar el conjunt de la societat. Tot plegat, va acabar amb una forta identificació de postures entre l’església i la política oficial. Aquest va ser el principi de la fi d’aquest bordell i de molts altres establiments de característiques semblants.

En el seu llibre Picaronas y alcahuetas Manuel Carboneres cita el darrer document trobat que fa referència al Públich de València: és del 1691 i es tracta d’una memòria de despeses pel manteniment de tres prostitutes del bordell. Van ser apartades de la vida pública, per causes de moralitat, el dia de la Puríssima Concepció. Probablement, elles, i moltes de les seves companyes, en els anys següents senzillament van abandonar el bordell per passar a la clandestinitat.

Vacances forçoses i penediments
Durant les festivitats de marcat sentit religiós, la prostitució estava especialment mal vista. Per aquest motiu, en dates assenyalades la ciutat prohibia directament la lliure circulació de les prostitutes i tancava l’establiment públic. El comerç carnal prenia unes vacances forçades i les dones eren traslladades obligatòriament a edificis religiosos, on se’ls pagava la manutenció pels dies de reclusió. Això passava durant la Setmana Santa, per exemple. Des del dimecres fins al dissabte sant, les dones eren tancades en l’edifici d’alguna confraria i després en el convent de Sant Gregori.

Aquestes dates també eren productives en penediments de dones que volien deixar l’ofici. Si com a via per sortir de la prostitució contreien matrimoni, el marit cobrava un dot que pagava la ciutat del pressupost públic. El ciutadà Juan de Villena, per exemple, va cobrar 15 lliures per casar-se amb la penedida María Ana Cabrero l’any 1535.

De ‘dones de cadira’ a ‘fembres cantoneres’
La documentació medieval valenciana recull una gran riquesa en la denominació de les dones dedicades a la prostitució. Segons l’estudi fet per Pablo Pérez García, algunes distincions volen posar l’èmfasi en la diferència entre les qui exercien la prostitució públicament i les que ho feien de manera clandestina. Així, les dones del Públich sovint són anomenades fembra o dona de cadira (esperaven clients assegudes a la cadira), mentre que les que exercien clandestinament eren citades com a fembres de vall, fembres de vila, dones disolutes, fembres cantoneres, fembres de vora mur o fembres escuseres.

Però n’hi ha moltes més, extretes de documents de la Cancelleria o d’ordenances municipals, que denoten menyspreu mal encobert, si no escarn: dones de guany, dones que viuen del quest, dona deshonesta, dona mundana, fembra pública, dona de mal viure, dones errades, fembra avol de son cos, fembra peccadriu. Ja en l’àmbit popular, la terminologia emprada deriva directament cap a l’insult, amb designacions grolleres com ara puta, bagassa, vil, goça i perra.

En definitiva, una varietat i mirament terminològic que no deixa de demostrar el vigor i l’omnipresència de l’ofici en tots els àmbits, així com la hipocresia moral d’una societat que demanava i denigrava a la vegada els serveis sexuals.

Advertisements

About Xavier Valls Torner

Periodista, coordinador editorial, corrector

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: